Bilbao, Cambridge, Madrid
13, 14 i 15 de maig
Haver de demanar perdó per no escriure. Perdó. Torno a casa escoltant José Alfredo i Chavela Vargas. Dimarts era a Bilbao amb l’Eider Rodriguez, conversàvem junts a l’Azkuna Zentroa i encara penso en allò que va dir: que els contes, quan els escriu, no els pensa ni en termes de trama ni de personatges ni tan sols d’estil; es tracta de buscar els cors que, bategant en diversos llocs del relat, irriguen de sang el text. Aquest cor pot ser una mirada, un gest, la descripció del cel. I és així com el text viu. Després, vam anar a sopar, i van venir el Juanpe, el Quique, la Katixa, el Fran i l’Arrate, en un hot pot xinès on vam riure fins ben tard, sucant talls fins de vedella en caldo d’ossos mentre ens explicàvem la vida. Diver. L’endemà volava cap a Londres, per acabar a Cambridge, on havia de defensar al Fitzwilliam College una conferència sobre Cixous, escriptura, alteritat i queerness. L’Isaias em va rebre i em va passejar pel campus, mentre jo recordava els mesos frustrats a Londres (fa un grapat d’anys) quan estudiava un màster en l’era coronavirus, i ara tornava mig transformat als jardins ordenadíssims, als estudiants obedients a la cafeteria, com en una altra dimensió, desenganxats del món. Em vaig entregar al rapte de la vida de campus, on tot sembla aliè, i s’imposa una realitat estranya: un sopar formal en acabar la xerrada, una high-table on hi havia gent important (em van dir que eren fellows i no sé encara què vol dir), es llegia un textet en llatí per començar i els estudiants, entaulats a un pis inferior, portaven les seves ampolles de vi del super. Sopant, la jefa del campus (no en recordo el nom, tampoc el càrrec: però era algú important), va predir la caiguda imminent del primer ministre britànic en menys de vint-i-quatre hores (va fallar) i, tot d’una, acabant les postres, després d’un so com de tret, es va aixecar, tothom es va aixecar, seguint-la, i ella se’n va anar. La resta, la vam seguir. Aleshores, els fellows anaven a una mena de reservat a menjar formatges i beure Porto, i allí vaig xerrar amb el Carlos del llibre que està escrivint i de les coses imprevisibles que han de venir. Les coses que no sabem que passaran però que volem que passin. Vaig adormir-me com si s’adormís el Pol de vint-i-dos anys (vint-i-dos?) que se’n va anar a Londres esperant que, en el futur, passessin coses així. Les coses que no sabia que passarien però que volia que passessin. O que ni tan sols les imaginava, no ho sé. Pel matí, l’Isaias i en Will em van treure a voltar per Cambridge: la pomera sota la qual Newton va descobrir la gravetat, el pub en què es va celebrar la descoberta de l’ADN i mites locals que feien el lloc més flonjo i amable. Un parell d’hores més tard, volava cap a Madrid, a un estudi prop de Chamberí, per una sessió de fotos d’ICON, on hi havia cantants, influencers i models, i jo simulava saber moure’m davant de la càmera del Pablo. Va ser divertit, perquè per la cueta de l’ull mirava un món molt llunyà del meu que de vegades toco lleugerament, fregant-lo: fittings, maquillatge, focus, càterings, gent guapissíssima, looks atrevits (soc ma mare ara mateix) i jo allí com un conillet desorientat. Però quan es publiquin l’entrevista i els retrats els compartiré amb el convenciment de qui no dubta. No dubtar: la cosa que no sé si passarà i m’agradaria que passés. Vaig sopar amb el Jacobo i una colla de gent divertida, acollidora, que fa que trobi Madrid un lloc on quedar-se, i vaig anar a dormir amb una mica d’olor de puro: no era jo, sinó el Jacobo, que se’l fumava mentre parlàvem de José Alfredo, Chavela Vargas, vides passades i amics que desapareixen per tenir vides còmodes i tranquil·les. Els entenc. Els recordo. I parlant de José Alfredo i Chavela ara m’han entrat ganes d’escoltar-los a l’AVE de camí a casa i escriure, de fons, un text així de fàcil. I potser espolsar d’una vegada aquesta culpa de no escriure.
