M’he acomiadat prou bé de Barcelona: tardes a la Mistral, converses a altes hores de la nit, dormir massa poc i fer el que un bonament pot. Vaig llegir emocionat els assagets últims de Gonzalo Maier que m’emporto al viatge perquè m’acompanyin una mica. Són la trobada perfecta entre Zambra i Riezu. Mmmmmmm. La Lia em va recordar que enyoro Berlin mentre m’explicava els seus dies a la Berlinale: anava de trajo i una acreditació professional (pensava, mentre la mirava, que sempre serà la meva germana petita i que això pot ser una mena de condemna estranya). A la Berta, la reconeixen pel carrer i quan la presento a coneguts li pregunten si és la famosa amiga que m’ha influenciat tant (victòria!, crido per dins). No aneu a veure “All of us strangers”. Vull dir: feu el que vulgueu, però jo no hi aniria. És un refregit avorrit de soledat queer, trauma gay i final tràgic. Aix. Escolto en bucle la nova d’Alizzz i Maria Arnal i m’encanta quan ella canta: “he vuelto a despertar en mitad de la noche pensando que aún estás, gritando tu nombreeee”. M’he acomiadat de la família com si anés a la guerra. Em vaig gastar cinquanta euros en vitamines, ibuprofenos, paracetamols i flumicils: la farmacèutica em va demanar, si-us-plau-per-favor, que no m’ho prengués tot alhora. Li vaig somriure. Tornant a casa de veure la Clara (hem plorat de riure tant) penso que fa gairebé quatre anys del confinament i tres de Napalm. M’agafa un no sé què. I en unes hores me’n vaig a parlar del llibre que vaig escriure fa tantíssim i que va escriure una altra persona, diria, ni un altre jo, no: una altra persona. Només la Berta, ma mare i la Lia sabien que l’estava escrivint, quan ho feia. I ara cap als Balcans a presentar-lo. Que algú m’ho expliqui.
(mireu quina monada l’aigua amb gas plena de cors)
El vol fa escala a Zurich. A l’avió, empresaris d’americana i cabell fi, estil advocat d’Anatomy of a Fall, sabeu?, vestits de quiet luxury. També el Marc Gasol (o el Pau Gasol, no ho sé), en un seient d’aquells space plus. El Miquel m’ha regalat un llibre pel viatge: l’agafo fort. Amb la Berta ens vam acomiadar ahir repetint la rutina mil·lenària dels dimecres al cinema. En dir-nos adéu, ens vam repetir que fa un mes res no era com és ara, i que el millor de tot és que d’aquí a un mes hauran passat coses impossibles que no podem predir. Ens les explicarem. Suposo que aquest pacte d’avançar-nos al temps que encara hem de viure és el que ens ha mantingut tants anys junts. Com un secret o una promesa. Tinc desenes de mails per respondre i moltíssimes converses de whatsapp que cal contestar (M’esperaran? Em perdonaran? Sabran que els penso i els recordo?). Abans d’enlairar-nos, rebo un correu de l’Aljaž, el coordinador del festival d’Eslovènia on comença la gira, en què s’ofereix a anar a fer “some Slovene wine” abans de sopar, aquesta nit. Sí, penso. I volem.
Mentre travessem els Alps, llegeixo el nou llibre de la Mayte Gómez Molina. M’ha demanat que li faci el pròleg i ha estat una de les alegries de la setmana. La llegeixo amb la intuïció d’estar llegint alguna cosa que quedarà, no sé com dir-ho. Em va passar el mateix amb els poemes de la Mireia Calafell i aquella sensació corporal d’estar davant dels versos del futur. A la Mayte, la vaig conèixer a la tardor i ens hem fet amics a distància, desafiant els quilòmetres. Des del meu seient, veig el cap del Marc-Pau-Gasol. Traço la distància entre ell i jo: la Sara m’ha demanat que faci fotografies dels hotels per on passi, que segur que seran curiosos, i imagino els hotels on ell dormirà i jo no. Em pregunto què farà ell per sentir-se viu, que mira insistent el mòbil tant com jo, que refresca tant com jo l’instagram esperant que algú li escrigui.
Miro com ens enlairem des de Zurich, ara sí, cap a Ljubljana. Veig tot de cases iguals entre elles, finestres tancades, teulades triangulars perquè la neu es fongui, cotxes aparcats obedientment als pàrquings: tota aquesta gent un dia estava sola i un altre dia es va trobar. I segurament tot això va passar perquè es van enamorar, després es van estimar, després es van comprar un adossat, van anar a viure junts i, finalment, va arribar el monovolum. No és la història de la humanitat, de fet, la història de l’amor? O alguna cosa així. El vol fins a Ljubljana sols dura cinquanta minuts, però és prou llarg com per a travessar els núvols i fugir del tros de terra que habitem. Com un ocell. Étienne Souriau: “Hi ha tantes coses entre el cel i la terra (és a dir el lloc dels ocells) que la nostra filosofia no pot explicar fàcilment”.
(portada eslovena de Napalm pels carrers de Ljubljana)
A Ljubljana plou. De camí a l’hotel, recordo quan conduïa per aquestes carreteres amb una autocaravana, quatre amigues i un amor. Teníem vint anys. Vam travessar un terç d’Europa per arribar fins aquí, banyar-nos a un llac i tornar. Al llac Bohinj vaig acabar d’escriure el meu primer llibre de poesia, Tanta gana: recordo el moment en què vaig decidir l’últim vers i vaig tancar el quadern i vaig dir “això és un llibre”. Podria dir que a Eslovènia vaig convertir-me en escriptor? Li ho explico a l’Aljaž mentre dinem en un restaurant de menjar tradicional. M’ha regalat Potica, els dolços eslovens per excel·lència (Melania Trump li va ofrenar al Papa de Roma quan el va conèixer, us ho explicaré el pròxim dia) i xocolata amb sal: aquí, per donar la benvinguda a algú, li regalen pa i sal. És la seva manera de dir que estan contents de veure’t. També és cert que si una cosa tenen a Eslovènia és sal i penso, fugaçment, que potser tots els gestos de benvinguda oculten la intenció de presumir.
Creuem en vermell corrent perquè aquí et poden multar per fer-ho: l’Aljaž m’explica que el control i el càstig són coses molt balcàniques. M’ensenya la ciutat que ja conec (recordo aquells sis cossos tan joves recorrent-la un dia ardent d’estiu de fa molts anys) i m’indica tots els edificis, places i escultures que l’arquitecte Jože Plečnik, una mena d’heroi, va dissenyar. El centre de la ciutat és l’escultura de Preseren, un poeta romàntic. Com la Marina Tsvetàieva, va unir en la seva obra amor i pàtria, i els seus cants de ruptura són, de fet, retrats d’una terra infeliç. Després, alcohol i intents de suïcidi (ai, poetes). Encara no el conec, a l’Aljaž, però m’és impossible no confessar-li que tot això em desperta una nostàlgia bestial. “Ho sé”, em respon, “soc centreeuropeu, he crescut en la nostàlgia”. Aprofita, aleshores, per parlar-me de Iugoslàvia, d’aquell equilibri entre llibertat i seguretat que els seus pares van gaudir, d’un matí de primavera en què sa mare va haver d’escollir en quin pis de la ciutat volia anar a viure (escollir = gratis, hi havia diverses opcions, era per sempre).
Abans d’anar a sopar, em mostra l’edifici on demà presentem la novel·la, el Cankarjev dom. El coronen dos gratacels immensos. Dic: “quina cosa més soviètica”. I em corregeix: “és brutalisme iugoslau, més optimista i utòpic que el soviètic”. I jo el que veig és una massa de formigó que desafia el cel i un cel gris que s’agermana a la terra. A punt d’anar a dormir, al llit, torno a Gonzalo Maier: “hasta hace un rato era joven y estaba convencido de ser inmortal”.
Torno d’aquí a uns dies <3 <3
